D. Carlo i la Via

L’estat actual de la situació catalana ha anat penetrant en el subconscient de molts de nosaltres, de manera que et fa reflexionar sobre coses que en altres moments no se t’haurien passat pel cap.

La vigília de la “Via Catalana” (Diada (11/IX/2013)) vaig escoltar el “Don Carlo” de Verdi en la versió de Claudio Abbado amb sis cantants excepcionals (Domingo, Ricciarelli, Valentini-Terragni, Nucci, Raimondi, Ghiaurov). Per mi és la millor òpera verdiana i el ritme arrebatat i la riquesa melòdica que transmet se’m va quedar al cap, fins el dia següent, mentre baixàvem fins les Cases d’Alcanar per afegir-nos a la Via. Les impressions d’aquella tarda, molt intenses, plenes d’ambient festiu, cotxets de criatures, avis reviscolats, estelades amb tot tipus de combinacions heterodoxes, se’m van barrejar amb la música interioritzada i no vaig poder sostreure’m a relacionar ambdues coses en el llarg viatge de tornada.

No es tractava d’una primera connexió simplista entre el conegut cor de Nabucco, amb que els italians demanaven la independència, respecte dels eslògans sentits a la Via. Tampoc estava molt temptat en refrescar la comparació, històricament irreprotxable, entre la temàtica político-ideológica-religiosa del drama de Schiller (Felip II – La Inquisició – les reivindicacions de Flandes) i l’actualitat espanyola-catalana, encara que ho hagués pogut fer fàcilment i amb fonament. (Doncs d’allà venen molts dels nostres mals actuals)

El que potser em va interessar més com a reflexió va ser establir la semblança entre la profunda arrel popular de l’òpera verdiana respecte el mateix caràcter de la manifestació del milió sis-cents mil catalans, sense que això revestís cap símptoma de populisme, sinó que desprenia, en les dues situacions, autenticitat, naturalitat i creativitat, és a dir, que ambdos fets poden ser analitzats com a obres d’art (precisió tècnica, ritme impecable, instrumentació límpida, creativitat emotiva).

El “Don Carlo” de Verdi és el prototipus d’òpera romàntica en la que la inversemblant ficció argumental i l’atrezzo clàssic de claustres, aparicions, misteris en la foscor, etc., ve compensat, en canvi, per un estudi acabat de la psicologia dels sis personatges bàsics com no s’havia produït des de les òperes de Mozart-Da Ponte. Aquest contrast, aquest “distanciament” entre ficció històrica i realitat humana, sempre actual, dóna a la òpera  l’ interès que, moltes vegades,  evitaria  fer postes en escena “modernes” (És el mateix que ens passa quan escoltem a Shakespeare, o llegim Dickens o Balzac: no ens costa gens transcendir el seu moment històric)

Un gran pensador oxfordià, Isaiah Berlin, va fer un penetrant anàlisis de l’obra de Verdi, a qui, amb el clàssic empirisme anglès,  classificava en el grup dels “ingenus”, concepte més complexe que el del significat immediat: efectivament Berlin deia de Verdi que té el do d’una visió directa de la realitat, sense cap necessitat d’anar més enllà cap a un “infinit inassequible” (referència a Wagner). El coneixement directe de les emocions humanes (i Verdi en tenia molta experiència) és suficient per a conformar el seu background expressiu. La seva música reflexa el seu temps i la societat de la que ha sorgit i amb això n’hi ha prou per ser genial. Verdi es col·loca simplement com un membre més de la societat civil i des d’aquest context observa i crea, sense entrar en especulacions de geni solitari o artista marginal.

Si fem la transposició mental del Don Carlo a la nostra interioritat, hi llegim tantes emocions primordials com: l’amor eròtic, l’amor a la pàtria, l’amor patern i filial, l’amistat, l’odi, la gelosia, la bogeria, la soledat, l’alegria, el poder i la compassió, i tot això està explicat en clau de sentiments però passat per un rigorós anàlisis de la seva justificació psicològica i per una forma musical ajustada a aquesta dualitat sentiment-racionalitat. Una forma musical que d’acord amb Verdi ha de tenir “foc, esperit, vigor i entusiasme”.

Aconseguir aquestes quatre qualitats, moltes vegades, en l’òpera europea s’ha aconseguit amb un discurs musical tronat, anacrònic, falsament romàntic, però en Verdi la genialitat en la concisió, en la varietat, en la agilitat narrativa, mitjançant un ritme poderós, i una instrumentació transparent, fan que tot sembli natural, fàcil, com ho són “les noces de Fígaro” o el “Don Giovani”,. En cap dels increïbles embolics argumentals de l’obra hi ha un gram de trascendentalisme, nomes una música culta i subtil, natural i senzilla, coneixedora tant dels arguments psicològics de Shakespeare com de la tramoia teatral de la “Comedia dell’Arte”.

M’agradaria, a tall d’exemple, mencionar tres fragments de D. Carlo que al meu entendre, s’ajusten al criteri d’autenticitat, de relació sublim entre idees i música:

L’escena entre D. Carlo i Rodrigo, al final de la 1a escena del segon acte (versió 1886), presenta dos temes simultanis, l’amor malenconiós de D. Carlo per Isabel i la implicació política de D. Rodrigo a favor dels flamencs. Ambdós amics entenen els respectius problemes i l’amistat és la llei que compromet un amb l’altre en un jurament conjunt de viure i, si cal, morir ensems: “Dio, que nell’alma infondere ...”.(Déu, tu que has volgut infondre en la nostra ànima, l’amor i l’esperança, tens que il·luminar en el nostre cor el desig de llibertat). Els dos canten en duo perfecte, expressant rítmicament la decisió, en una melodia inoblidable, que inicia en to menor i modula magistralment fins arribar al final amb el tutti dels metalls de l’orquestra. Són cinc minuts que posen la pell de gallina i fan plorar d’entusiasme.

El segon fragment és l’ària del rei Felip II, en el començament del quart acte, que comença amb la trista melodia del cello, expressant la solitud  del monarca més poderós de la terra (!), que va dient, capficat, d’Isabel: “Ella giammai m’amó” (Ella mai m’estimà), mentre l’orquestra acompanya aquestes tristes meditacions amb unes escales ascendents i oscil·lants, per entrar desprès en el tristíssim tram de l’ària “Dormiró sol nel manto mio regal...” (No podré dormir, revestit del meu mantell real), una de les àries per baix més impressionants. (En aquesta òpera es nota la predilecció de Verdi per les veus baixes, sense desmerèixer a les dues sopranos)

El tercer fragment s’inicia en la segona escena del quart acte, amb un moment orquestral extraordinari: la corda baixa va bategant ominosament com anunci de la tragèdia que s’acosta, mentre l’oboè recorda la promesa de lleialtat dels dos amics. Un sicari dispara contra Rodrigo i aquest s’acomiada de D. Carlo: “io morró ma lieto in cuore” (Jo moro amb el cor joiós) en una altra ària antològica del baríton, mentre lluny es van sentint les inconfusibles notes repetides del crit a la llibertat.

Ni la meva qualitat d’amateur musical, ni el caràcter d’aquest article em permeten aprofundir en el  gaudi que significa escoltar “Don Carlo”, sigui en la versió de Abbado o les de Giulini o Pappano. Raó, sentiment, amor, deure, política, solidaritat, són presents a D. Carlo com vaig pensar que també eren presents en la llarga i immensa corrua  de la Via Catalana, amb el mateix caràcter “ingenu” que Berlin adjudica a Verdi, sense crispacions ni estilismes retòrics, amb “una visió directa de la realitat”, amb un clam “silenciós” de sentiments que es basen en l’anàlisis de l’Història, i com deia Suso de Toro “los catalanes, en su diada, fueron ciudadania libre y algre frente a canallas amargados y matones... La Vía Catalana fue el resultado de un trabajo organizativo de meses, cada persona se anotó y se dirigió al lugar donde le correspondía en el mapa de la cadena.”

Vaig pensant... Verdi, concisió, varietat, agilitat narrativa, ritme poderós (I, inde, indep...) instrumentació transparent, un moviment coral immens (sis-centes assamblees locals, ni Berlioz hauria pogut somiar-ho per les seves multitudinàries celebracions a la “Salle des Machines” de l’Exposició de París).

Les formes de manifestar-se la naturalesa humana han evolucionat cap a processos intel·lectualment oberts, democràtics, participatius i tant el D. Carlo de Verdi com la Via Catalana constitueixen sengles al·legats d’una societat civil en contra del Poder.

I Berlin, acaba el retrat de Verdi: “un creador autosuficient, absorbit pel seu art,  ambdós una sola cosa, intentant utilitzar-lo  sense cap ulterior propòsit, el deu totalment amagat en el seu treball, sever, ferotge, suspicaç a qualsevol curiós sobre la seva vida íntima, completament, severament impersonal, irònicament objectiu, ...”

Lluís Domènech Girbau