Concursos: "Cualquier tiempo pasado fue mejor"

La forma anàrquica (per la heteroseitat) i abusiva (per lesionar a la professió) amb què les Institucions promouen els Concursos de projectes d'arquitectura n'ha fet pensar en altres èpoques: concretament el tombant del segle XX al XXI.

En aquella època els concursos tendien a minimitzar, (quan no anular) la proposta econòmica, el treball era jutjat per un jurat sobre pocs DinA3, de manera que els no guanyadors no s’arruïnaven (es pagava als finalistes), els terminis eren justos i s’aplicaven els honoraris d’acord amb els criteris del COAC.

Vull mencionar, a títol d’exemple, els concursos promoguts pel Comissionat d’Universitats d’aquella època (l’actual Conseller d’Economia Sr. Mas-Colell), mitjançant els quals es van construir els bons edificis per les Universitats de tot Catalunya, tant de nova planta com de rehabilitació, reconeguts internacionalment.

Seria curiós fer un estudi del “per què” s’ha produït una progressiva degradació en la pràctica del fet concursal (les cèlebres baixes econòmiques del 35% o més) i potser això ens descobriria la silenciosa pugna de diversos poders fàctics per fer-se els “amos del galliner”. Mentrestant els arquitectes, cada vegada més al marge.

Crec que es interessant analitzar el procés erràtic que ha seguit la normativa espanyola sobre Contractes de l’Administració des de l’any 1995, a través de diferents esmenes, fins arribar al vigent TRLCSP 2011. Es veurà com hem passat de ser uns pobres professionals, englobats en un Annex II (al final de la Llei), per arribar a  la introducció d’una nova “Sección Sexta, Libro III, Título I del Capítulo I” (Ho veieu clar, no?) en la que s’instauren les “Normas especiales aplicables a los concursos de proyectos”. Per fi, algú ha reconegut que la Llei té que regular els concursos “encaminados a la obtención de planos o proyectos, principalmente en los campos de la arquitectura, el urbanismo, la ingenieria, ..., etc., etc.”

Aquesta claredat de la llei vigent, ha vingut enterbolida per altres articles de la mateixa, que són, o bé restes de l’antiga legislació, o només aplicables en altres activitats que no són l’arquitectura.

Total, un autèntic lio, en el que surten “procedimientos” tant diversos com el “p. abierto, restringido, negociado, diálogo competitivo, etc.” I dels que, torno a dir, bé o mal -intencionadament se’n fan vertaderes “filigranes”.

Mines de Gavà

Seguint el costum iniciada fa temps a B01,  d’examinar in situ  obres,  edificis,  indústries, etc., que  ens il·lustren  i ens interessen;   varem visitar el museu de les mines de Gavà.

El nostre interès es centrava aquest cop, en com el disseny i l’arquitectura  poden ajudar a explicar un tema tan òbviament difícil com es el cas d’unes mines prehistòriques de 5000 anys a.c. que els arqueòlegs  descobreixen sota terra, i els antropòlegs estudien i interpreten  la seva importància i valor social en els assentaments humans al llarg de 1000 anys.

Sota una gran coberta metàl·lica  i mitjanant  una seqüència d’automatismes propis d’un prestidigitador i  uns enginyosos efectes visuals el visitant queda submergit en el món de la prehistòria.

A continuació es fa present la gola de la mina al voltant i per sobre de la que s’expliquen amb virtuosisme didàctic  cada un dels aspectes més importants de les descobertes. Cada motiu en un àmbit, petit cub independent, on el visitant submergit en un ambient de penombra i so adequat entra màgicament en cada un dels diferents significants d’aquella cultura paleolítica.

Finalment la visita a la mina et deixa ben clar que sense l’eficaç recorregut anterior, la mina no té altre interès que la claustrofòbia i penalitats que varen patir els minaires que amb tanta fatiga obtenien un mineral  que convertien en petits objectes decoratius i simbòlics que bescanviaven  per aliments i altres mercaderies.

No entenem massa bé la contundència de l’estructura de la coberta però la síntesi de disseny, arquitectura, escenografia  i l’acurat tractament ambiental  de cada tram del museu ens fa interessar per uns temes que altrament no passarien de ser més que una passejada cultural  de diumenge i et fa interessar encara mes per penetrar en la màgia de l’arquitectura i dels autors que ho han aconseguit.

cambio climático, economía y...... optimismo?

Hoy ha empezado en New York el cumbre sobre el cambio climático organizado por las Naciones Unidas. Está para ver si allí los políticos del mundo logran avanzar en actuaciones concretas para combatir la subida de las temperaturas en nuestra planeta. Pero mientras tanto hay señales desde un lado un tanto inesperado, como es el FMI, que nos anuncia en uno de sus working papers, que el camino hacia un mundo mas sostenible coincide con el camino hacia una economía mas fuerte. También el grupo de investigadores The New Climate Economy han publicado un documento donde llegan a la misma conclusión: a pesar de lo algunos siguen diciendo, la lucha contra el cambio climático no va a coste de la economía y del Producto Interior Bruto. Es justo al revés, el cambio hacía una economía 'carbon neutral' es barata y creará más prosperidad y bienestar, como explica en su resumen el premio Nobel Paul Krugman.

Son noticias que dan esperanza y que forman una base desde la cual uno puede concebir futuros proyectos con optimismo.

La ley de R, R & R

Conocido internacionalmente como el trípode Reducir, Re-utilizar y Reciclar, el estado español ha hecho hace más o menos un año una ley, donde se aplican conceptos parecidos a la escala urbana. Se trata de la ley de Rehabilitación, Regeneración y Renovación Urbanas.

Francamente parece el resultado de una acertada análisis de las causas de la crisis económica financiera en España, incluyendo su importante vertiente social. Por lo que ataña a los arquitectos es además una confirmación que la sociedad tiende hacía una industria de la construcción dirigida a la rehabilitación, tal como ya leímos en el informe del GBCe sobre el nuevo sector de la edificación. En el campo jurídico urbanístico esto se ve ahora complementado con un marco legal que renuncia explícitamente a la creación de más suelo urbano, para concentrarse en la calidad de vida en las ciudades existentes. La ley crea también herramientas concretas para poder actuar en zonas urbanas complicadas, como las que fueron abandonadas durante los años del 'boom' inmobiliario, … porque el dinero se ganaba en otros sitios. Pero ahora la vida de la gente está allí, y allí es donde hay que intervenir.