L’estat actual de la situació catalana ha anat penetrant en el subconscient
de molts de nosaltres, de manera que et fa reflexionar sobre coses que en altres
moments no se t’haurien passat pel cap.
La vigília de la “Via Catalana” (Diada (11/IX/2013)) vaig escoltar el “Don
Carlo” de Verdi en la versió de Claudio Abbado amb sis cantants excepcionals
(Domingo, Ricciarelli, Valentini-Terragni, Nucci, Raimondi, Ghiaurov). Per mi
és la millor òpera verdiana i el ritme arrebatat i la riquesa melòdica que transmet
se’m va quedar al cap, fins el dia següent, mentre baixàvem fins les Cases
d’Alcanar per afegir-nos a la Via. Les impressions d’aquella tarda, molt
intenses, plenes d’ambient festiu, cotxets de criatures, avis reviscolats,
estelades amb tot tipus de combinacions heterodoxes, se’m van barrejar amb la
música interioritzada i no vaig poder sostreure’m a relacionar ambdues coses en
el llarg viatge de tornada.
No es tractava d’una primera connexió simplista entre el conegut cor de
Nabucco, amb que els italians demanaven la independència, respecte dels eslògans
sentits a la Via. Tampoc estava molt temptat en refrescar la comparació,
històricament irreprotxable, entre la temàtica político-ideológica-religiosa
del drama de Schiller (Felip II – La Inquisició – les reivindicacions de
Flandes) i l’actualitat espanyola-catalana, encara que ho hagués pogut fer
fàcilment i amb fonament. (Doncs d’allà venen molts dels nostres mals actuals)
El que potser em va interessar més com a reflexió va ser establir la
semblança entre la profunda arrel popular de l’òpera verdiana respecte el
mateix caràcter de la manifestació del milió sis-cents mil catalans, sense que
això revestís cap símptoma de populisme, sinó que desprenia, en les dues
situacions, autenticitat, naturalitat i creativitat, és a dir, que ambdos fets
poden ser analitzats com a obres d’art (precisió tècnica, ritme impecable,
instrumentació límpida, creativitat emotiva).