En l’article “Ciutat i pensament”, en defensa de l’obra de Josep Ramoneda al CCCB, Manuel de Solà hi posa molt de les dues coses:
Ciutat: Aclareix que no sols en les institucions de la ciutat, en les àgores, es produeix la cultura sinó que les formes de vida urbana són en si mateixes cultura, heterogènia, abundant i simultània, en una dinàmica que a vegades és una festa, a vegades un conflicte. En el Pati de les Dones es vivia aquesta vida urbana, connectant amb la vitalitat de l’Eixample amb la de Nou Barris. Fa molts anys que Barcelona lluita per treure el millor d’aquesta trobada de natius i estrangers en un marc urbà on el nomadisme intel·lectual crea noves relacions socials.
Pensament: Tanmateix Solà avisa que “convé vigilar de no trencar cap dels plats de la vaixella bona”, perquè la construcció del pensament col·lectiu és un procés llarg i acumulatiu i el CCCB ha anat construint, en més de vint anys, aquest pensament que ara corre el perill no sols d’aturar-se sinó de ser substituït per el verbalisme tecnocràtic (fum, més fum) o pel fals pragmatisme de l’urbanisme burocràtic.
comentari de Lluís Domènch
--------
En el artículo “Ciutat i pensament”, en defensa de la obra de Josep Ramoneda al CCCB, Manuel de Solà pone mucho de las dos cosas:
Ciudad: Aclara que no solamente en las instituciones de la ciudad, en las ágoras, se produce cultura sino que las formas de vida urbana son en sí mismas la cultura, heterogénea, abundante i simultánea, en una dinámica que a veces es una fiesta, y a veces un conflicto. En el “Pati de les Dones” se vivía esta vida urabana, conectando la vitalidad de la “Eixample” con la de “Nou Barris”. Hace muchos años que Barcelona lucha por sacar lo mejor de este encuentro entre nativos y extranjeros en un marco urbano donde el nomadismo intelectual cree nuevas relaciones sociales.
Piensamiento: Aún así, Solà avisa que “conviene vigilar de no romper ningún plano de la vajilla buena” por que la construcción del pensamiento colectivo es un proceso largo y acumulativo y el CCCB ha ido construyendo en más de veinte años, este pensamiento que ahora corre el peligro no sólo de pararse sino de ser sustituido por el verbalismo tecnocrático (humo, más humo) o por el falso pragmatismo del urbanismo burocrático.
comentario de Lluís Domènech
